Cosetes de Cambridge

I res mes aixi important. Nomes dir-vos que quan fa un dia bo, i el cel esta despejat, veus un color blau distint, i els núvols són tan blancs que semblen bocates de còmic... que dius “Dios me habla!”. Que de vegades, sobretot al principi, estàs a un bar, a una tenda... i pareix que estigues en un listening que mai acaba! Que aquesta ciutat, és la ciutat “dels empollons”, on se fan acudits irònics, sí, però també d’eixos que són tan de la elit dels empollons, que no tenen gràcia (com que exactament 3, ni dos ni 4, ni casi 5 ni mes de 1... i ahí 3 hores ...). Que ací el soroll dels carrers és el soroll dels pardalets i de bicis rodant, i si escoltes una moto algun dia, de sobte te trasllades a qualsevol ciutat espanyola; i la gent és hiper educada, i ni en el tren, ni la tenda, ni la cantina, escoltes jaleo... i tens una sensació contínua de pau i tranquil•litat. I que les weles modernes duen el monyo tipo Guillermo Tell. I que encara esta oberta Cristine Pastisserie, on fan les millors baguettes de cheddar i pernil dolç fumat, i la millor tarta de formatge (cosa que vaig descobrir jo l’any passat, i ara esta de moda comprar-se el menjar ahí en el departament).

I enguany he descobert, que pitjor que la pluja, és el vent (tots els dies agafava otitis i plorera al vindre en bici), i que ara encara que parega un pitufo maquinero, quan fa fred vaig amb guants, gorro de llana i ulleres (les de pera!! De ahí lo de maquinero...jeje). I he descobert que alguns tios, per tirar-te els trastos, en lloc de xiluar, toquen el timbre de la bici quan passes pel costat ?, o que dir-li a una xica “que té ulls de rabbit” és un complit!

I del paisatge, què dir? Que en el centre de la ciutat, tot es de pedra i color ocre quan arriba la nit, color de les faroles, i que pel dia les tendetes de té i dolços, tan colorides i plenes de cosetes que t’enduries a casa, t’alegren el camí cap al curro... i que quan travesses qualsevol dels ponts sobre el riu, si és després del migdia i fa sol, l’aigua sembla un mirall, també de color del te ... i al sol, la gent llig tranquil•lament en els banquets, els iaios passegen en bici, els ànecs i els cignes passegen grandiosos per la ciutat a sus anchas... i si plou, doncs pots sentir l’olor a terra mullada dels carrers. I pots vore com la ciutat cobra vida, i cada pont sembla que siga una petita amarra que impedeix que el riu no s’escape de la ciutat.

I que tornar a Cambridge, ha sigut com tornar a anar en bicicleta després de molt de temps... que sí, que al principi costa un poc entendre la gent, les costums, parlar i pensar en anglés, aprendre’t de nou els truquillos que ja sabies... però de seguida, i sense adonar-te’n tot roda, i li pilles el tranquillo a tot, al treball, al menjar, a l’ambient... a tu en soledat, a tu trobant a faltar a la gent, a tu pensant en les coses que contaràs a la teua gent en aquests posts mega-llargs que en Castelló series incapaç d’escriure... I em senc més productiva, més competent i més contagiada per la ciutat a cada pedalejada que done, com si els carrers m’impregnaren de saviesa... i me cundeix el treball com mai... se m’ocorren idees per a tot...

Però gent, açò és com la muntanya russa... al principi tens por de deixar a tothom i començar de nou, després sents eufòria per estar ací descobrint món i donant gràcies per l’oportunitat que tens, i després, un dia, tornes a caure quan les coses potser no van com tu volies... Però de nou, un altre dia, una frase, un objecte, una persona et fa sentir bé, i de nou et tornes a sentir agraïda per estar ací. O almenys, així és la meua vida ací.

Bé, ja toca despedir-me. Supose que abans de deixar Cambridge, tornaré a donar parte... I no sé a qui voré quan arribe, donat que la setmana següent me’n vaig a Lyon i l’altra a Turin a dos congressos... així que fins Maig, potser no em vegeu. I quien quiera más, me te pel facebook, el msn i l’skype!!

Me and the others...

Vida social?

Si he de ser sincera, no esperava gran cosa de la vida social que anava a tindre ací... vull dir, l’any passat ja vaig tindre l’experiència de que si no et coneixen bé, els anglesos no et conviden a fer res. Així que, com ja estava mentalitzada, tot el que m’ha anat venint, ho he viscut amb alegria! Ole ole ole! Jeje

Entre setmana no solc fer res especial, però m’agrada tornar a casa per rutes distintes amb la bici, uns dies per la ciutat, altres pel riu, per on entrenen els equips de curses sobre el riu. És prou curiós, com una persona, com si fos el sergent de l’exèrcit, va amb un micro marcant el ritme dels remos... L’any passat quan ho vaig decobrir, de tant de mirar, em vaig sentar damunt d’una ortiga!!! Jajaja. I eixa part del riu és molt diferent a la turística, perquè pots trobar també petits vaixells allargats “aparcats” en les vores. I sempre estan decorats d’una manera graciosa, o tenen macetes, o un gat que hi viu dintre. Altres dies, si isc prompte, intente anar descobrint raconets que no havia vist, com un carrer peatonal just al costat de ma casa que vaig descobrir la setmana passada, que està ple de tendetes i paraetes de hot dogs, flors, etc.

I altres dies, m’entretinc anant a comprar als supermercats (que per cert, les galetes que me viciaven l’any passat ja no les venen!! Això és roïn , però bo... perquè no en menge!!), que mai deixa de ser sorprenent tota la quantitat de guarreries de menjar que tenen, i no deixe de ser incapaç de comprar com una burra i no poder tornar a casa amb la motxilla i la bici petada (fins el manillar)!!

La veritat és que com l’any passat vaig vore tot açò a saco, enguany em trobe un poc gossarra per tornar a vore els Colleges o anar pel riu si no és amb companyia. Així que el que he fet també és proposar-me treballar al màxim en la tesi i eixes coses de les quals hui per hui, en Castelló no puc fer, com ara cuinar, llegir, dormir... i mirar pelis com una descosida!! Jajaja. Enguany m’he pulit les series de Como conocí a vuestra madre, Lost i Mujeres desesperadas... a més de totes les pelis de la categoria “comedia” de peliculasyonkis (sí, eixes que te fan la vida més fàcil...).

Però clar, encara que intente autoconvencer-me de que tindre tempsper a mi esta wai, etc etc... no m’ajuda res encendre el facebook perquè sou tots i totes unes males persones! I no hi ha dia que algú no puje fotos de Magdalena, o de Falles, o del Beneyto, o dels aniversaris varios ... però bueno, pareu JA!! Que jo intente no pensar en tot el que em vaig perdre... aish... jeje... en realitat m’encanta vore-les i riure’m, perquè és un poc com tindre-vos propet...

Tanmateix, sin quererlo ni beberlo, he eixit de festa!!!!! Primer, el divendres eixe amb la gent del congrés, i després, Nafsika i Napoleon feren un sopar per l’aniversari d’ella i va convidar a uns quants del departament (quasitots grecs i amb noms impronunciables tipus “aristopopulos”). Vam anar a sopar a un lloc que estava al costat del riu, quasi sobre l’aigua, que estava molt il•luminat. I amb la gent grega me pixava de risa, perquè són molt molt molt mes escandalosos que nosaltres!! I el grec és per a mi, com escoltar una mescla entre àrab i japonés... I no paraven de demanar Chardoney com a xurros... i jo ahí suant i pensant com dir a estes persones adultes i “serioses” si se podia dividir el conte i pagar amb targeta la meua part, o me quedava a escurar fijo... perquè duia nomes 30 pounds... Això sí, vam sopar molt bé. Hi havien “fried calamari”, ossiga calamars a la romana (5 calamars, 7 pounds!), i els grecs deien que la paraula “calamar” era seua!! I vam estar discutint un bon rato... I al final, Napoleon va dir que els entrants i la beguda les pagava ell, així que només me vaig gastar 10 pounds!! I no era qüestió de dir “no no... esto entre todos...”. Ah! I Napoleon, va voler fer una gràcia parlant castellà i va dir “si, Nafika es cumple ANOS... que cumplas muchos más ANOS”... i clar, m’entrà la risa típica... i li vaig explicar la diferència entre anyos i anos... i a un anglés li haguera paregut “rude” i haguera canviat la cara del embarrassment que li haguera entrat... però ell se va riure en una super carcallada i va continuar amb la jarana... i eixa nit, vaig estar imaginant-me la boda grega i el folklore de l’illa de Rhodos... On ja m’ha dit el que hem de visitar, les millors illes per fer un creuer, i fins i tot que podem llogar una moto per anar per la illa!!!!!!

I res, un altre cap de setmana, quan ja m’havia fet a la idea de no fer res en el finde: no querias plan, toma 3!! Per un costat me criden les cambreres espanyoles per sortir divendres i dissabte de nit. I per un altre, Paula, la xica portuguesa de l’any passat, m’escriu un mail per vore si tenia pla per a eixe finde, perquè a ella li abellia anar de compres i a lo loco per Londres! Bien!!! Compras en Londres Siempre!!! Total, que divendres no vaig ixir, perquè el dissabte vaig quedar amb Paula i vam estar per Londres tot el dia, i en tornar, vaig quedar amb les cambreres per sortir per ahí. La que m’ha fallat es Ana, l’altra portuguesa de l’any passat, perquè diu que te molta feina i venen sos pares a visitar-la.

Però Londres en Paula va ser genial! Vam quedar en trobar-nos en Covent Garden. I des que el tren va començar a entrar a la ciutat (tot s’ha de dir... un bitllet de 26 pounds per un hora de trajecte... un ronyó i un ull...) me va entrar de nou una espècie de sensació de “reviscolament” interior... els edificis grisos alts mesclats amb les casetes unifamiliars de colors, un Mc Donalds enmig de cada barri, un pont del Thames... I a l’estació de King’s Cross, només xafar el metro, de nou eixa sensació de gent, apilotament, estrés, dissabte amb més gent, el vagó a rebentar, ... se’m feia fins a agradable!! Com quan tens un deja vu, i somrius.I tornar a Covent Garden, un dels meus llocs preferits, amb la gent actuant al carrer, la tenda de té de les finestretes roges, olor a café, la tenda de dr. Martens plena de botes de colors, gent que esperava a gent en eixe cantonet tan màgic... I ahí estava Paula. I vam tindre un dia típicament londinenc, amb 5 minuts de sol, 5 minuts de pluja, i així consecutivament, paraigües dins, paraigües fora. I vam xarrar de tot, del Phd, de la gent de l’any passat, d’un altra Clara de Granada que havia passat també pel seu departament, ... i tot això, de tendeta en tendeta, i de market en market!

I va ser un dia tipus Pretty Woman, provant-nos des de vestits de calaveres i roses a tendes de Psychobilly del Soho, com vestits de princessa en les tendes més pijes de Picadilly. I vam trobar carrers peatonals nous amagats,on les portes, les finestres i les façanes eren de colors distints, i vam descobrir que no has de preguntar mai a ningú com arribar a un lloc determinat en Londres, per dos raons: primer, perquè allí no trobaràs a ningú que siga d’allí (de 10 vegades que vam preguntar com anar a algun lloc, 9 ens van dir “sorry, i,m not from here”) i segon, perquè si trobes a eixe 10%, t’ho indicaran malament!! Jeje... però amb sort, descobriràs coses pel camí. I així em vaig comprar uns guants a ratlles roges i blanques per 3 pounds (que necessitava urgentment per conduir la bici pels matins...) o una tenda de formatges gegants que empestusava tot el carrer. I vam dinar a un Pub hamburgueses i creïlles amb “alioli”... que jo vaig estar tota la vesprada cagant-me en l’alioli... i Paula se reia quan li vaig demanar un xiclet i li vaig dir que era un “el garlic killer”. Jeje. I es que Paula segueix igual, i això m’encanta d’ella. Vam acabar el dia en el Starbucks, fent-se un caputxino i una magdalena de triple-xocolata! Mmm I la vaig convèncer per a que se’n vinguera un cap de setmana a Cambridge, que la duria a fer punting, a vore colleges, a sopar al japonés i a ballar The killers!! Però al final no va poder vindre per un problema que té de vèrtigos... una peneta...

Ah! I despres, quan vaig arribar a Cambridge, sobre les 9 de la nit, vaig dir: encara que estas cansada, aiguada i gossarra... vas a fer un esforç i vas a sortir de festa!! I així ho vaig fer. Vaig cridar a “la Almu” (la cambrera de Castelló) i me’n vaig anar de festa amb ella i alguns companys de treball. Me va dir que aniríem a la inauguració de la casa d’un xic que li dien Victor, que treballava a un College també, i després a una festa d’ambient. I jo vaig pensar, de puta mare!!! Però la cosa se va traduir en que vam arribar a casa del tal Victor a la 1 quasi, i allí eren tot espanyols!! De Castelló, Burriana, Leon, Madrit, Salamanca, Badajoz, Barcelona... almenys 20 persones, on només hi havia una polaca que dia que volia ser espanyola, i un xic de l’Alger que sabia cantar Joselito (a little spanish boy singing years ago..deia ell). Imagineu el percal i les risses. I clar, vam estar allí fins les 4 de la matinada, i com ací tanquen tots els pubs a les 3, uns quants van dir d’agafar dos taxis de 7 persones (sí! Existeixen!) i anar a una Rave als afores. I jo, com anava a fer el que fera la Almu (perquè viu al costat de ma casa i tornàvem juntes), vaig dir que bé... ja que era això, o me tornava sola en un taxi a casa... Total que arribem a la Rave, després de marejar al pobre taxista per caminals estranys... i no hi havia res!! Ens vam clavar per un camping, per més camins en olor a vaca... i res!! Jajjaa... Vam decidir tornar a cridar als taxis, i que ens dugueren de nou a casa. I bé, és gent molt maja, gent acostumada acollir i desprendre gent... en el sentit, que tots han passat pel que es arribar a un país que no és el teu, i trobar que no tens amics... i que potser demà tu, que ara eres super amic, te’n tornes cap a casa. Així que són la mar d’oberts, i de seguida em van fer bromes com “i ahí en castelló, hi ha llet?”... pq Almudena, Teresa (la de burriana) i jo, érem baixetes... I el millor va ser quan un parell d’ells em preguntava “i tu, per què eres important?” i jo no entenia res... fins que vaig vore que Almudena, com me va conèixer servint-me vi en el sopar del congrés, els havia dit que jo estava ací investigant i era important! Jajaja Que il•lusos!! I em contaven també, com és quasi impossible fer-te amics anglesos, perquè ells són molts amics de tots els colleges, i només hi ha una xica anglesa en el seu grupet.

El mes graciós va ser la tornada, que ells van anar a casa Victor de nou (perquè havien cridat a Tele Cervesa!! No m’estranya... si tanquen tan prompte els pubs...) i jo vaig dir que em deixaren a casa, perquè ja eren les 7. I clar, obric la porta.... i Rachel que estava en el sofà!! I se n’anava a currar... i em va mirar com “esta perturbà d’on vindra a le 7 del matí??”... jjajaja.

Després un dijous vam anar al pub The Anchor a sopar, perquè es veu que en aquesta ciutat de saviesa suprema, els dijous universitaris se diverteixen anant al pub i ... jugant a concursos de preguntes!! “The quiz game” ... ejem... Sí. Tu vas ahí amb el teu grup d’amics, i concurses contra altres grups contestant preguntes sobre curiositats com “Quan van posar el 1r semàfor” i altres coses de cultura general. Clar, Chris estava més que nerviós de que anàrem tots... I jo pensava, “com no faça d’animadora”, no sé jo el que sabré de cultura anglesa... Però lo millor va ser que no van fer el concurs!! I Chris... tot despagat, se’n va anar a una màquina de trivial tàctil a jugar!!! Per favor, això sí que és “mono” del saber! Però jo em vaig alegrar, perquè així vam estar parlant d’altres coses més absurdes com que Cat havia d’anar a una festa de disfresses on el tema era “el que volies ser de major als 6 anys”.... i vam estar diguent el que volíem... ballarina de vallet o dibuixant de Disney volia jo!! Que fort... lo de ballarina me pega tanto... I també vam xarrar de la pel•lícula dels Simpsons... que jo vaig dir que se resumia en l’escena de Spidercerdo... i clar... algú va començar a tararejar la cançò... i un altre me va preguntar... com era la cançò en castellà... i em demanaren que la cantara... I jo, tota roja... ante los ojos expectantes de 8 persones, vaig cantar la 1a estrofa... i a ells els va fer gràcia, i començaren a repetir-la!! Amb el matís de que no poden pronunciar la “r” i la “d” seguides... i la cosa quedava com un “spideg-cegdo...” , però ells ahí, tots feliços... q bo!

Després també el s vaig ensenyar a dir butanero! Jajajaja... Perquè va sorgir alguna broma on inclogueren la figura de “the Milk Man” (com a icono de la infidelitat femenina quan l’home no està a casa... rollo... “el xic és pelroig perquè és fill del lleter...”). I jo, els vaig dir, que per a nosaltres el lleter no té eixe valor (bàsicament perquè no en tenim), i que l’equivalent seria “the butano man”... i se morien... els va fer tanta gràcia, que quan ja se m’havia oblidat, tornaven “clara... how was it? Butttanieeeroo”. I és curiós, com sobre les 12 entre setmana, per a indicar que és la darrera ronda, en el pub fan sonar una campana!

I res, el darrer cap de setmana vaig anar a Egham perquè havia quedat amb Courtenay, la professora de l’any passat. I de pas, vaig passar el diumenge amb Paula, que estava maleta de lo dels vèrtigos. El seu novio estava a Portugal i venia eixa nit, però ella (encara que diu que sempre cuina ell) em va cuinar un Bacallao au Bratz (amb creïlla, ceba, ous...mmm) apostes, perquè el vaig tastar quan vaig estar a Lisboa i ella volia fer-me algo especial. La veritat, é que la casa feia una olor a bacalao considerable... que si no saps que l’estan cuinant pots pensar de tot! Jajja. I vam estar intercanviant grups musicals, perquè a ella li agraden coses una mica frikis, però que no se’n van... com un cantant japonés que es pareix a Johny Deep. És més bonica... i em vaig copiar 6 receptes distintes d’una revista portuguesa de com cuinar l’abadejo, i després vam mirar DVD’s com a loques... Breakfast in Tiffany’s i una de Kung Fu que ella dia que era de risa, però que jo no parava de pegar cabotaes... I va arribar el novio, i com també és més majo que majo, es va posar a fer-nos pancakes amb melmelada a les 12 de la nit!! I va portar un fardatxo de mona de pasqua!! (que la veritat, que donava un poquet de grima tastar-lo...).

I ahir vaig estar dinant amb Courtenay, Sara i Sharon, i Courtenay va portar a Rowan la seua filleta... la que estava dins la panxeta quan jo vaig vindre a Egham l’any passat. I vaig menjar un cus-cus amb pebre i espinacs super bo (que jo ho vaig mesclar tot a trocets, i la cambrera me va dir que “well done” que no havia vist mai a ningú menjar-se el cus-cus així... i que li pareixia una idea genial... pozi). I vaig provar el “custard”, que es com una mena de crema anglesa, que molta gent diu que dona fàstic, però a mi em va agradar. I Courtenay em va proposar fer-li uns dibuixets per a unes tasques sobre Eye Tracking amb nens autistes, i que em pagarà!! Bien!! NO hi ha com mesclar dibuixar amb la meua feina... Estic molt contenta, la veritat. I de Egham, què dir? Que em sembla una merda merdosa comparat a Cambridge... i caminar pels 4 carrers que té no em va reviscolar res de res..

Engreixant el cervell

Napoleon i el congrés

En el tema laboral, tot molt molt bé. Napoleon, tant enguany com l’any passat, sempre m’ha fet sentir còmoda, intenta pagar sempre quan anem a dinar o al pub, se preocupa de que estiga bé, etc. I això s’agraeix. De vegades preferiria viure al departament i no haver de pedalejar els 20 minuts de rigor cap a casa...

I com descriure’l? És molt divertit, és la classe de persona que te fa sentir que és de la teua terra, fet de la mateixa pasta, i que no tens que fingir ser “el mas irónico del lugar” per a fer una simple broma. La veritat és que en les seues històries te pixes... Com una en la que una lingüista, li va dir que parlava “com un pakistani”... jajajja.. i és veritat! A mi me diu “clará” i a salva el coneix com “salvo”. El tio du ací mes de 8 anys i pronuncia com quan acabes d’aprendre una paraula... jajaja. I un altra història, on dia que al principi de vindre cap ací, sa mare li donava carn de corder en Grècia perquè dia que ací en Anglaterra no hi havia de bona qualitat... total, que per a que no se fera malbé durant les 8 hores de vol, a la dona no se li va ocórrer un altra cosa que posar-la envoltada d’ampolles d’aigua que prèviament havia congelat!! (ossiga, carn envoltada de botelles). I ell ho duia com a equipatge de mà! I la història és que, durant el viatge, se veu que unes hores després de despegar, va notar com li caien gotes d’aigua al cap... i quan es va mirar la mà, era de color rosa!!!!!!!!!!! Era la carn que gotejava.... jjajajja... me moria quan ho contava. Però mola, perquè no te “reparos” en contar aquesta classe d’històries i anècdotes, on de vegades quedes com a babau i no com al més listo, i que me sonen com a “casa”.

I m’encanta sobretot perquè tant ell com Nafsika valoren molt el meu treball de Phd (doctorat), i sempre m’estan elogiant i flipen amb les coses que tinc (almenys fan com si fliparen, però a mi me motiven igual...). Cosa que agraeixo, i més de gent pròxima al meu treball... i sobretot, quan dus 3 anys qual esclava de tu trabajo renunciant a moltes coses bones de la vida... i això, te puja la moral, i te dona ànim per treballar mes si cap!

I ara va la bomba... sabeu el millor de tot??????? (bé... alguns i algunes sí... ). Doncs que aquesta meravellosa parella es casa!!!!!!!!!!! Nap & Naf!!!!!!! I m’han convidat a la boda!! En Rhodos!!! Grècia!! Deu meu... una gran boda grega com toca, de divendres a diumenge... fent opa, opa! Trencant plats!! NO m’ho perd per res en el món, vamos... i va ser graciós quan m’ho van dir, perquè abans de vindre jo ja sabia que se casava, però dubtava que em convidara (jo que sé, potser era algo més privat i familiar...)... i eixa nit me diuen ell i Nafsika: “ohhh clara... totes les nits me’n vaig a dormir i pense: li tinc he d’enviar a clara la invitacio de boda!!”. I jo, tota commocionà pensant (ostras... a vore si és l’efecte del xoriço i la salsitxa ibèrica que els he dut...), és cert açò?? I mentre jo assimilava, ells insistint: “sí... perquè has de vindre, perquè ja voràs que xula és la illa...” com intentant convèncer-me!! Jajjaja... i jo pensava... si no fa falta que insistiu... si el primer “sí quiero” va a ser el meu!! Però com una catedral!!!!! I la veritat que els tipets s’ho han currat de lo lindo... en lloc d’una invitació convencional, ens han enviat un mail amb la direcció d’una pàgina web creada per a la seua boda apostes! Amb informació sobre Rhodos, sobre com arribar, sobre que fer, sobre els hotels!! Encara que aquests dies he estat mirant jo hostalillos més barats... i he trobat un que se diu “Marikas”!!! Sí!!! I resulta que li pregunte a Napoleon, evidentment, i me diu que és un nom de dona.

Bé, i sobre el congrés del meeting COST, també ha sigut gracioset. La veritat que quan vaig arribar, jo pensava que assistia com a “ponent” explicant els meus datos i tal. Però Napoleon me va demanar que ajudara també en l’organització, és a dir, en enregistrar a la gent, posar cafés i galetes en els coffee breaks, donar factures dels pagaments... etc. I clar, jo vaig dir que per suposat (que per cert, por estas manitas van passar quasi 15000 pounds!!... però a la resta d’estudiants de doctorat que també ajudaven, no els va fer massa gràcia la meua broma de “ara es quan me’n vaig a ma casa amb tot açò...”... raros i avant). I gracies a això, vaig descobrir un efecte prou curiós en la gent quan va de congres... Resulta, que fins al divendres, jo no havia d’exposar el meu treball, i per tant, la gent nomes em coneixia com a “cambrera” o “asafata de congreso”. I eres com invisible, perquè la gent parla entre ells sense adonar-se’n de que estàs, i que fins i tot portes un pin d’eixos amb el teu nom... Tanmateix, el dia que vaig exposar el meu treball davant de tothom... premio! Tothom interessat en el meu treball, i venien i em deien: “hola, soc nosequi... nice to meet you! And you are...??” I jo pensava, però si soc la mateixa que durant 2 dies ha estat posant-te café!! Cara soca!! ... I també vaig descobrir que la gent de congrés menja com a egües... i que si lis poses menjar en un coffee break mig hora després d’haver dinat, també mengen. I si lis posares un bou, també se’l menjarien... això si, la fruita pa tu tia!! Soles biscuits, biscuits...

I bé... Eixe dia, a la nit, teniem el sopar del congres en el Newnham College... que ens va costar 30 pounds!! (una amanida i dos mini-trosos de corder...). Això sí, la gent va beure vi fins les tranques (jo no, que havia de conduir... la bici ). I me va encantar vore a la gent tota desinhibida parlant en tothom. Me van proposar treballar en 2 experiments més per a anys propers, amb gent de Polònia, de Chipre, i d’aci d’Anglaterra. Després vaig estar en Gina, que es una de les “deeses” del meu tema, i lo millor es que se’n recordava de mi d’altres congressos i va estar tot el rato prop de mi. Recorde que vaig fer una friki-broma per a impressionar-la sobre el moment i vaig dir “yes... with two cups of wine more, I will become SLI too...” (que ve a ser, que amb dos copes de vi jo també tinc problemes de llenguatge com els que tenen els meus nens...). I ole!! Tots ja ja ja ... Q reina me vaig sentir. Ara, vos faig eixa broma a qualsevol de vosaltre i me tireu una sabata al cap... però en aquesta ciutat plena d’empollons, és lo que se lleva!!! I gràcies a Gina vaig conèixer a unes cambreres espanyoles!! I una d’elles era de Castelló (Almudena). Així que Gina lis va explicar que jo no tenia amigues ni amics i que ens podíem donar el mòbil per quedar algun dia. I així ho vam fer. Per cert, me va encantar el moment Gina presentant-me a nosequi i diguent-li tota convoianta “sí... ella és de Castelló, i ahí parlen molt bé el castellà, perquè d’ahí ve el nom de la llengua...” (jo, per no interrompre-li el moment de glòria, no li vaig explicar que Castella no és Castelló... però va estar graciós).

I després del sopar, alguns anàrem al B-Bar, que és un dels pubs mes “trendy” de Cambridge (això dia Napoleon), i la gent ja anava super xufa!! Primer, una francesa que me parlava en anglés, i que volia que jo li parlara castellà perquè fa anys havia fet classes. Després, una alemanya que sabia castellà però que tenia accent mexicà (imagineu la mescla...). I vaig acabar comentant-ho tot amb una xica grega molt maja, el nom de la qual és impronunciable (algo com Adzinà). També va ser curiós com la gent sap que ets espanyola a primera vista! Perquè un xic va passar i me va dir: “spanish, a que si?”... i jo pensava “serà perquè no duc minfalda fins a les orelles?”... jo supose que és un indicador.

I eixe dia, encara que jo duia dormint eixa setmana molt poc, perquè també havia entregat un article pal congres de Itàlia, no me vaig poder perdre el següent nivell: la discoteca. Només entrar ens van posar un cunyo després de pagar, cosa que me molesta, i se m’ocorre dir tota ofesa “when they do this, i feel like a cow”... i Napoleon se pixava com si haguera escoltat el xiste de la seua vida!! I vinga a repetir “oh... like a cow... jajjaa... like a cow...”.

I en la pista, allò era tot un espectacle: imagineu un rogle on, un polac pel-roig madurito feia uns balls entre wela i hombre desactualizado (tot i que la música era moderna, rollo techno, r&b, i coses d’eixes...) i feia moviments que jo he batejat com “el ascensor”, “el egipcio”, “el bucejador” o “l’escala”... Després una de les angleses, li va donar per fer una exhibició de passos de “flamenc” (flamenc... per catalogar-ho d’alguna manera...) fins i tot en cançons de Blur... amb una asincronia... i mentre tant, la francesa joveneta, ballava una espècie de reggeton... i Napoleon, tot desmelenat, fent salts a la pata coixa creuant el cercle de persones... I penses: sí, aquesta gent és la que jo llig en articles i que considere Deus!! I sí, ara que veig que s’ho passen bé i tot, més que mai!! jajaja

Però a la 1, s’acabó lo que se daba, i vaig tindre que tornar a casa conduint la bici amb dos copas de más!! Jajaja. I com no hi ha controls d’alcoholèmia ciclil, doncs anava la mar de tranquil•la, mirant com els anglesos són com els bous al carrer quan ixen de festa... els encanta demostrar que saben pegar-se... i ahí anava jo esquivant borratxos com si esquivara girasols, perquè, en contra del que passa a Castelló, els cotxes te respecten molt i donen més por les persones... i anava pensant en les meues coses, tota feliç quan de sobte, me’n vaig adonar de que estava pensant en anglés!! I dius “fucking!!” i te’n rius sola... i el camí a casa se’m va fer mes curt que mai.

I després del congrés, Napoleon va morir. Pobre... estar en l’organització també li va exigir dur a la gent a vore Cambridge durant dissabte i diumenge, fer tot lo protocolari com caminar pels Colleges o fer lo de la barqueta... i recorde que me va dir: “vindràs el diumenge a les 11?”... i li vaig dir “va a ser que preferisc quedar-me dormint”. I me va dir “... I hate you”... jajaja. Però mira si és majo, que el dilluns següent, a tot el mon que vam ajudar, ens va regalar una caixa de bombons de Lindt!!!!!!

Sobre el departament

A partir de la segona setmana, les coses van ser un poc distintes també pel que fa al treball. A part de que ja havia enviat l’article al congrés d’Itàlia, me sentia super-productiva i tots els dies anava al departament a les 9 i sortia allà a les 7, encara que ací a les 5 ja comença a escampar tothom... Però com Napoleon va morir durant 3 dies... me vaig sentir un poc sola en quan a anar a dinar i això. Però bé, al final els cambrers del Selwyn College (on vaig a dinar) ja me coneixen, i fins i tot parlaven en mi! I anar a dinar soles m’agrada cada volta més, perquè seus en eixes taules llargues amb més gent a la que no coneixes de res, baix la mirada fixa dels personatges dels personatges importants dels quadres penjats per totes les parets del menjador (que dona un poc de respecte...). I un dia, per exemple, me vaig sentar al costat de dos xics aficans que estaven parlant de la religió en Africa, i un deia tot eufòric “que la religió era un medi dels rics per manipular als pobres”, però ho deia com si ho acabara de descobrir!

I me mira a mi, menjant ahí tota sola la meua potato-salad, i me diu: “tu eres religiosa?” “de quin país eres?”... jajaja... i jo sols li vaig dir: “en el meu país són majoritàriament catòlics, però jo no... jo no practique cap religió.” I me va dir tot emocionat: “veus?? Xoca esos 5!!”. I el seu amic li dia que era algo completament normal en aquestes generacions... però ell, com si res, com si estiguera descobrint el món!

Cal dir que acò ara esta una mica desèrtic per les dates que són, ja que ací la Pasqua és un mes sencer de vacances (i Nadal també...), i bé, només queden els estudiants de doctorat i els professors dels departaments. I com no... no me conviden a fer res de res mai de mai de los nuncas....

Primer esta Cat, que ja la coneixia de l’any passat perquè és la estudiant de doctorat de Napoleon, i me va dir que enguany me duria per ahi a “llocs”. I me cau molt bé, fins i tot me va demanar consell per elegir vestits de boda així originals (d’una tia que cus a un mercat de Londres...). Però res... encara estic esperant a que se decidisca a dur-me a algun concertillo o a fer una birra... En el departament se riguem molt, però ahí queda tot.

Després esta Chris, que és un xic que he conegut enguany. El xaval es així com jo de baixet, Jo al principi pensava “ai... que graciós”, perquè tothom se riu quan ell parla (amb ell, no d’ell). Resulta que és el típic super irònic, que només sap que parlar amb sarcame i li encanta demostrar les seues habilitats per a la retòrica... i quan tu fas un acudit “dels teus”, te mira com diguent “pss...”. I això me mata... Crec que li caic bé (crec!), però fa coses una mica estranyes, com no esperar-se per a tornar junt al departament després de pagar el dinar al bar, i deprés un altre dia pagar-me ell el dinar.

I finalment hi ha un tal Daniel... que el conec de otra raresa inglesil de la vida... perquè ve la secretaria (que aquesta sé és graciosa i simpàtica) i me diu que un xic que se dia Daniel, dels estudiants de doctorat, havia anat a preguntar-li eixe matí, si jo tenia e-mail. Dato: el meu despatx està porta en porta amb el de la secretària, i jo duia ahí tot el matí amb la porta oberta... I penses: per què no ha tocat a la porta i m’ho ha preguntat directament a mi?. Weno, pos li dic que sí, i ella se queda mirant-me com amb complicitat i me diu “ai... no se per a que el voldrà, si no vols no li’l done...” I jo, pa mis adentros, sabia que la història no anava a tindre relació amb algo morbós, sinó més bé amb algo patètic.. I sí.. tenia raó. El xaval volia el mail per a preguntar-me un dubte sobre el castellà que es parla a Espanya, perquè ell estudia el castellà que es parla a Gibraltar. Se veu que en Gibraltar mesclen paraules angleses com “heavy” en contextos distints al nostre. Per exemple, diuen “habla inglés heavy bien”, o “eso vale 1000 euros, es muy heavy (caro)”. I volia saber si nosaltres també fèiem el mateix ús de la paraula. Doncs bé, jo vaig pensar “primer, estic al costat de la secretaria, i segon, aquests dubtes és millor que te’ls expliquen oralment, i no escrivint-los, no?... perquè me va tocar explicar-li com nosaltres sols emprem la paraula per a catalogar un tipus de música o per a dir “que fort!”... i el millor exemple que se’m va ocórrer va ser “està embarassada amb 14 anys... q heavy!!” ... i li ho hauria explicat mil vegades millor cara a cara... pos no, aixina son... i lo millor que en el seu mail me dia “disculpa si els motius pels quals volia el teu mail eren confusos...” jajjaja ... sí clar, jo sabia molt bé que abans moren que fan algo així per “ligar”, i que l’explicació acabaria en algo tan estupid com la incapacitat de tocar a la porta i dir “te puc preguntar un dubte?”... això sí, per a les secretàries era el més interessant que havia passat en tota la setmana, i s’havien muntat una pel•lícula soles...

Però porta alguna cosa dolça per menjar, oblida-la al costat del microones...i ja voràs com ahí ningú té reparos en jalar-s’ho com a rates!! I ningú envia un mail per preguntar si es teu o de ta tia!!

Bé, he de dir que hi ha un xic que me cau molt bé que li diuen Andrew. És pèl-roig a tope i és l’únic que un dia me va buscar per dir-me “ei, te’n vens a dinar!”... i jo li vaig dir un “YES!!!!!!!” com diguent “yes, i go everywhere with everybody” (avui li ho contava a Napoleon i se descollonava!!). Imagineu-se... havent dinat 4 dies sola... :-P I recorde que vam parlar de que els divendres tots els Colleges incloien “fish and chips” en el seu menú... a lo que jo vaig preguntar: “te saps els menús de memòria?”... i ell me va dir que no, que era com una espècie de tradició que els divendres serviren això ... i que sabia que era per algo relacionat en Pasqua, però que no sabia exactament el motiu... I jo vaig caure: clar!! Es la quaresma!! I vaig quedar de super-culta en amunt explicant-li que creia que era perquè els catòlics dos mesos abans de Pasqua, cual penitencia, no mengen carn els divendres. Oyoyoy... jo que no sé massa sobre religions, i descobrint per que feien fish & chips tots els divendres a un autòcton!! Si és que qui no se fa listo en Cambridge, és perquè no vol!

I bé, també està Ann, una japonesa molt majeta que té 34 anys però aparenta 22... I això, amb ells és amb qui més parle, però de sortir de festa... nanai!

Els flatmates,sempre una categoria a part...

El dia que me’n vaig anar, alguns ja ho sabeu, era en plena Madalena... no podia canviar les dades d’anada perquè el meeting amb la gent del COST Project començava el dia 18 de Març... així que muy a mi pesar, vaig deixar que la gent s’emborratxara sense mi i me vaig perdre a los Chichos (això sí que me dol...). I amb eixe dolor de cor, deixant de nou a tothom enrere, vaig agafar l’avió des de València... La veritat que enguany, estava més tranquil•la, perquè com ja sabia (físicament y material) on anava, amb qui, i fins i tot el paripé de llevar-me tot el metall de mi cuerpo en l’aduana.... Ja no era fer plans sobre coses abstractes, persones fictícies i zones que no coneixia. Ara en l’avió ja anava pensant en la ciutat, els atajos que descobria amb la bici, els llocs on m’agradava comprar la verdura, els carrers que tenien més pendent, la gent que tornaria a vore... Però encara així, vaig tornar a cometre els mateixos errors de novata total, com haver de tornar a pagar diners de més per l’equipatge (30 euros per dos kg!!!!!!!!!!), que me recordava a l’any passat quan vaig tornar d’ací feta un cristo per estalviar-me pagar l’excés d’equipatge... no tinc fotos del moment, però anava amb 3 faldes, uns vaquers, 2 vestits, 3 samarretes de tirant, 2 de manega curta, una de llarga, la jaqueta, la gorra, la motxilla petada amb el portàtil, les botes camperes, i tot el que més pesava... I era a final de Juliol! Recorde que no podia suportar-ho i enmig del parking de l’aeroport vaig començar a llevar-me roba fins que em vaig quedar pelà com una sardina (només tenen eixa imatge de mi ma tia i ma wela, q van vindre a arreplegar-me i quan em van vore, no paraven de dir “uuuuu” i de pixar-se de la risa...). Però així sóc en la roba... no sé abreviar tampoc, i pense que tot em fara falta.

Doncs res, ja en l’avió, i un poc feta merda, nostàlgica i arrastrant la poca resaka madalenera que vaig poder acumular, la primera cosa desprès d’unes hores que em va fer somriure va ser tenir el luxe de tornar a vore els Pirineus des del cel. Sobretot, si fa bon temps, és de dia, i pots vore com sorgeixen d’entre la capa densa de núvols, com una mar blanca i compacta, tota una cordillera de pics nevats lluents... preciós. Com si foren unes illes màgiques. Un regal per a la vista! (un caramelito, que diria Jose...). I res, quan vaig arribar a Cambridge va ser un poc com connectar amb records dormits (el parc on aparquen els busos, els carrers...), la única cosa que no coneixia, era amb la gent que anava a viure, perquè la de l’any passat ja no estava ací. Enguany, havia acordat amb una dona per e-mail que me quedava una habitació per 85 lliures a la setmana (que la lliura ara esta a 1,08 euros! Bé per nosaltres, mal per ells... però jo no pare d’anar l’H&M...) en una zona que m’agradava més, perquè era un poc “més viva” i menys residencial. Total, que vaig pillar un taxi d’un sr. indio, en olor a curry que te cagues (el cotxe i el senyor), i me va dur a un destí que era 3 minuts... Incredible! 5 punds!! Però anava carregada com un burro i no era pla de caminar...

Com imagineu, jo no puc tindre experiències “normals” amb els flatmates, i enguany no anava a ser una excepció. De fet, si haguera escrit açò la 1a nit que vaig passar a Cambridge, s’haguéreu assustat ...

Resulta que abans de vindre, la dona amb la que vaig contactar a través del web d’accommodation, em va dir que a la casa només hi viuríem la seua filla (que treballava de cambrera a un dels Colleges) i jo. Però en arribar, me va obrir la porta una tal Rabea, una estudiant alemanya que fa un màster en Biologia, que també es quedava per a 6 mesos. Així que la Rabea m’ensenyà la casa (molt boniqueta, rollo de fusta i victoriana) i comence a desempacar tots els meus atuendos en la meua nova habitació, ubicada en la planta baixa. Total, que després d’un hora, escolte que obrin la porta i pense “serà Rachel, vaig a saludar-la, presentar-me i tal” .... i jo ahí preparant-me protocolariament per a un “how are you??” i algo més elaborat (penseu que el meu cervell encara no estava funcionant en anglés)... quan de sobte veig davant de mi a una peaso tiaca de 2 m d’alt per 1 m d’ample... i, assombrada, li dic “hi... i’m clara, the new tenant...” (i més coses tota accelerà pels nervis del moment, ja sabeu). I ella, se’m queda mirant fixament, no diu res durant 5 segons, i de sobte em solta amb una cara totalment neutral “do you have all what you need?”. I jo vaig pensar... ui... què parca en palabras i què poc “anglesa” que és... res de “nice to meet you”... ni un somriure de “que bien me parese todo lo que me cuentas”, ni res... i li vaig dir “yes, all is ok”... i res, se va pirar com si acabara de parlar amb la màquina de tabac. Així que el primer que em va vindre al cap va ser: dios meu.... dios meu... que tia mes rara rara rara ma tocao... i damunt inexpressiva... pa tot un mes!

Però això no es tot, mentre acabava de desempacar, vaig escoltar pul•lulava per la saleta, que està al costat de la meua habitació, i va estar sentant-se al sofà i pujant amunt i avall durant hores i hores. Jo, després del moment uni-frase inicial incòmode, estava fent temps esperant que se gitara a les 11 o així, i eixir pa fer-me algo de ràpid de sopar, però no!! No es gitava... I durant tota eixa nit, els sorolls de petjades d’ací cap allà no van parar (i com que aquestes cases són de fusta, el soroll era tan fort que realment pareixia que anava a entrar a la meua habitació!), i venien mesclats amb sorolls de respiració una mica estranys (eh... vos ho jure... m’entra risa, però és que eren com orgasmes!... deu meu... no hi ha un altra manera de definir-ho), i lo pitjor de tot, és que els sorolls no paraven a mesura que s’acostaven les 4 i les 5 del matí.

Doncs imagineu-me allí jo la 1a nit “dando rienda suelta” a la meua imaginació: cansada, amb jet-lag dels collons, la nostàlgia i sa mare, sense haver sopat, sense tindre menjar en la nevera que poder mamprendre ràpidament i tornar a l’habitació rauda i veloç... i per suposat, acollondadíssima perquè no entenia res del que estava passant... ni el per què dels sorolls freqüents, ni la seua manera de mirar-me i parlar-me... i lo pitjor és que en la meua porta no hi ha forrellat!! Total, que a les 5 del matí jo estava com flipant... va arribar un moment que me vaig empotrar al llit tapada fins als ulls, amb la companyia del portàtil (que almenys feia soroll i llumeta), i com que cada volta que m’aconseguia dormir, me despertaven les petjades com si anaren a entrar a la meua habitació, pensava tota amarmotada “a vore si entra a la meua habitació i me mata!!! I en lo gran que és... fijo que si vol, me mata...” (que dius... no... no és gens racional... però, què sabia jo d’ella, de la seua família, i de res?? I recordava quan lliges als periòdics: nosequi mata a tota la família perquè se li va creuar un cable eixe dia, els va soterrar al jardí, i a las 6 estaba en casa para tomar leche con galletas...). I vos jure que vaig tindre un somni súper real, com els de les pelis, d’eixos que t’imagines exactament que estàs dormint on realment estàs, i ella entrava a la meua habitació, jo m’assustava i treia la cama del llit pegant-li una patà volaora que la deixava erta... i ella després deia “I only wanted to give you a drink”... jajjaja... per favor, que me vaig despertar i tenia caticardia suprema...i vaig estar un minut deliberant si havia sigut real o no... així que me vaig amarrar al cable del portàtil, que era la única arma que tenia! I així vaig dormir unes horetes.

Al dia següent, només em vaig alçar, vaig anar cap al departament, que havia quedat en Napoleon, i no vaig poder evitar contar-li-ho tot i que potser haguera de buscar un altre pis... Que soles me faltava estar sense la meua gent, sense amics ací i arribar al pis on havia de passar la majoria de temps, i estar incòmoda... i clar, Napoleon se creia que era de conya... com quan dius “ai... es que està mal del cap”... i va tardar quasi 10 minuts en processar que el que li estava diguent era de veres... I vaig passar un dia super mal... pensant en qui me manava a mi vindre ací quan tothom estava en Madalena, i en quina mala sort tenia sempre vivint en gent estranya... Però eixe mateix dia, tot va anar millor.

De la por, vaig passar a un intent de auto-convenciment. Vaig pensar en que racionalment, almenys, havia d’esperar uns dies per vore com anava la cosa... i que havent dormit, segur que veia les coses d’altra manera. Total, que quan Rachel va arribar a casa, vaig proposar-me parlar en ella rollo “en quin college treballes”, etc. per vore com era el diàleg amb ella!! I ahí va ser quan em vaig adonar... i me vaig sentir un poc malament amb mi mateixa. Si unies alguns trests de la seua cara, amb la raretat de la seua comunicació i del seu comportament ja estava: deu tindre una deficiència mental lleugera. I ara pensareu “ala, no te passes!!”. Pos no! Ho dic literalment, perquè és veritat... i realment, això em va donar més tranquil•litat, perquè ja trobava un motiu racional per al seu comportament.

I sí... no es poden emetre conclusions a partir de 1 frase i un sorolls després de les 2 de la matinada. Clar, la realitat que estudie dia a dia i que predique en les classes sobre educació especial és que aquestes persones han de tindre una vida el més normalitzada possible, ja que per exemple, Rachel és totalment autònoma. I m’està encantant poder vore-ho en primera persona.

I poc a poc, m’he adonat de que m’encanta viure en ella per distints motius. Primer, perquè quan la coneixes i li dones conversa (perquè ella no et diu res si no li dius res... i clar, això no és perquè siga estúpida amb tu, sinó perquè no et vol molestar) és súper atenta i se sent feliç ajudant a la gent. Un dia, estava jo cuinant, i li pregunte si tenia un all... i me diu que no. Doncs al dia següent, me diu “mira, he comprat una cabesa d’alls, jajjaja”. I se’n riu... que dius, míra-la, és com si li fera feliç fer-me feliç. O li demane una pinça d’estendre per posar-la a un paquet de papes, i al dia següent ha comprat un paquet sencer de pinces. Inclús per a Pasqua em va regalar un Ou de xocolata ple de Smarties!!! I si te fixes, tota la casa està plena d’interruptors (de gas, de llum, de forn...), de llistats amb números d’emergència... i està tota molt abastideta de trastos, ja que té plats, tasses i bols per a tot (per posar salsetes, de colors...). I ella i sa mare s’encarreguen de que no falte cap cosa de la casa, i és més, ve una xica a netejar tots els dimarts!! Lo nunca visto... aquesta és amb diferència la casa anglesa més neta i proveïda en la que he estat.

I el “problema dels sorolls” inicial, al que ara ja m’he acostumat, ja no és un problema, perquè ara sé que Rachel torna de treballar i es queda al sofà de baix. Té una habitació dalt, però prefereix dormir baix. I els sorolls “orgàsmics” són ronquits!! Jajjaa... i els sorolls de petjades són deguts a que menja com Sangonereta... i cada dos per tres fa viatges a la nevera! Un dia em vaig alçar a pixar a les 7 del matí, i ahí estava ella, tota espatarrà en els seus calcetins a ratlles i la falda fins als peus (l’uniforme del College), roncant com una mala cosa... jajaja... i se va despertar, s’alçà i se’n va anar a treballar tal qual!! Amb la roba del dia anterior!! Sí... això no canvia en cap anglès... Se veu que li encanta estar cara la tele i el portàtil en mà, jugant a jocs com el Pinball durant hores i hores... però és una mica trist, perquè la seua vida és això: treballar, menjar, dormir al sofà, i treballar...

I, ara, jo parle mogolló en ella, més que amb Rabea, que es tanca a la seua habitació. I de vegades, se’t queda mirant en una cara com quan els xiquets menuts se queden en els ulls entre-oberts pensant com intentant comprendre't... I crec que des del dia que em va vore cridar per l’Skype, fer carasses i sorolls estranys a la meua família amb la webcam, i tal... ara és ella la que me té una mica de por a mi!! Jajjaa... I dia a dia, he descobert per exemple, que és vegetariana des del 14 anys, i té tota la cuina plena de llibres de cuina vegetariana. I em va explicar que “veggie” és distint a “vegan”, perquè el vegan és el que no menja tampoc ous ni lactis (que en els restaurants, ja no és que tingues plats vegetarians, també tens vegans!!! Ací en això són tot un prodigio...). Encara que jo crec que Rachel és galetariana, perquè només s’alimenta de cookies de xocolata blanca i frambuesa i cola light. Ella se suposa q dina i sopa al college, però “cuando arribe a casa...” a jalar galetes. Ella arriba, se lleva les botes (això sí, com a bona anglesa li canten els pinreles a cheddar i stilton que te cagues... olor típic també en algunes discoteques curiosament), se tomba al sofà i mira els dibuixos fins al dia següent. I fa un parell de dies, vaig sortir a la cuina a per aigua, i ahí estava ella dormida (açò no m’ho estic inventant), tota espatarrà literalment... i clar, els ulls se me’n van arnar directes a on no volia (acte reflexe totalment) i em va donar la risa q te cagues... i es va despertar, em va mirar durant 3 segons, va tornar a tancar els ulls, i enlloc de reaccionar tancant les cames... ale... a seguir con el viento fresco. Me moria... Es que si ho penses, és com una xiqueta... ni pudor, ni na... i un altre dia, mentre jo estava al menjador parlant per l’Skype, ella va fer com que pujava les escales i se va quedar a meitat (que jo veia la meitat inferior del cos!!), i ella ahí, com si jo no me n’adonara... jejej.

I amb Rabea m’ha passat al reves, creia que faríem coses juntes i aniríem per ahí, i na de na. El primer que em va sobtar d’ella és que està casada!! Amb 24 anys... Perquè un dia parlant, me diu “because my husband...” i jo “espera espera... has dit husband??”. Doncs sí, té un husband i un cavall. I el primer cap de setmana que va a Londres, va i la tia se’n va a montar a cavall amb la seua germana (de lo milloret que pots fer en Londres, vamos...). En teoria anava a sortir amb elles el dia que va vindre la germana ací, però volien quedar a les 7 de la vesprada el dissabte (ja havent sopat!!) per a una “quick drink” i vaig pensar que això violava tots els esquemes d’un dissabte a la nit...

I com a alemana que és, sempre es deixa els llums enceses, i sempre em boicoteja l’entrada i sortida de la casa. Perquè té la mania de quan se’n va (hi haja qui hi haja a casa) tancar la porta principal en clau, quan arriba (siga l’hora que siga, perquè ella arriba a les 5 de la vesprada), també tanca tot com si ja no anara a vindre ningú... i un dia que plovia mogolló i jo volia entrar la bici per la porta de darrere (que dona un poc de por, perquè per a arribar has d’entrar per una espècie de passadís secret i estret), era de nit, i jo anava carregada... i vaig estar 20 minuts de rellotge intentant obrir la porta... i sentint-me inútil perduda (fins l’extrem de parlar sola) perquè no entenia com si havia llevat el cadenat, la porta no s’obria... així que la vaig cridar al mòbil, perquè sempre és la 1a en arribar a casa, i li vaig dir que vinguera a socórrer-me que me sentia tonta de no poder obrir... i ella, baixa,... obri... i me diu tota tranquil•la “oh, sorry... es que havia passat el forrellat de dins...”. Que dius! Mala pécora!! (con perdón) No saps que Rachel i jo hem de vindre també?? No veus que la meua bici no està?? ... Però bé, llevat d’això és bona xica... però ja dic, que com un moble més perquè no parlem quasi.

I de la casa, nomes dir que m’encanta la meua zona. Ja la vaig buscar apostes per ací, perquè la de l’any passat era massa tranquil•la i tal, però totalment desèrtica en quan a pubs, llocs per anar, etc. Ara tinc un centre comercial enfront, un ristro considerable de kebabs, restaurants xinesos, kentuky fried chicken.. i 2 o 3 supermercats per comprar menjar. I tinc una porta roja, i una bici blava. I la meua dutxa és un perill, perquè parec un dàlmata de les hòsties que m’he pegat durant aquest mes... La primera i la segona, eren com “ui... q mala pata...”, però a la 4a ja estic sentint-me patosa total... Però clar, es que està feta per a gegants!!!

Per què Cambridge i no Sòria?

Qui no ho sàpiga, jo ja vaig estar a Cambridge l’any passat durant el mes de Juliol fent la darrera part de la meua “estada d’investigació”. No sé si s’enrecordeu, però havia estat 2 mesos a Egham (Londres) i com la meua supervisora d’aquella uni estava super-prenyadíssima, em va enviar a Cambridge el 3r mes amb un col•lega seu: Napoleon. Yes!! Napoleon, tal como suena y se lee.

Doncs Napoleon és el millor del món. Resulta que és un professor jove, d’uns 32 anys, del departament de Lingüística de Cambridge (RCEAL), edifici que va inaugurar fa pocs anys la reina!!! Ohhh!! Pots vore pel corredor un parell de fotos amb tothom amb el somriure d’orella a orella mentre ella saludava amb la típica mà còncava (o convexa, segons es mire...). Resulta que Napoleon, que tota la vida ha estudiat semàntica i pragmàtica en xiquets “normals”, ara està interessat en provar les seues tasques en nanos amb problemes de llenguatge, i ahí entre jo en els meus xiquets de Castelló. Doncs bé. Abans d’anar-me’n, em va proposar que avaluara als meus nanos amb una tasca de Quantificadors (per avaluar si tenen la noció de “tots”, “alguns”, “la majoria”, etc.), i me va dir que enguany (al 2009) s’ajuntaria gent de molts països que havien passat eixa tasca en distints idiomes, per posar les dades en comú. I me preguntà que si volia participar amb els meus xiquets amb problemes de llenguatge (ja que seria la única amb mostra patològica i això enriqueix les conclusions), i jo, evidentment, li vaig dir “sí quiero”. Així que a l’octubre, vaig demanar una ajuda al COST Project (crosslinguistic...nosequé), me van donar uns eurets i ací estic, de nou amb el grec anglo-afrancessat i la seua colla.

Abans de tot, sé que escoltar una vegada i altra Napoleon (ací pronunciat Napóleon), és un poc estrany. Arriba un moment que t’acostumes, però clar... no deixa de ser graciós (i no és un malnom que li haja posat jo perquè tinga cara d’emperador o de mero... que tan bord no sóc). Així que explicaré l’origen del seu nom (del qual em vaig assabentar fa pocs dies...). Primer de tot, Napoleon és grec. Igual no és raó suficient, perquè realment el nombresito és un poc més francès que grec... Així que la explicació que em donava jo mateixa al principi era que els grecs estan com una col i posen eixa classe de noms als seus fills quan se lis acaben els noms “típics” d’allà... que els noms dels Déus estan molt vists enguany, pos ara... emperadors... Però no!! Un dia, parlant de que em resultava curiós que els anglesos tingueren mania als pèl-rojos, ell em va explicar que a les escoles, de petits els insulten mogolló (rollo com quan estàs gros, prim, etc. o fins i tot més... tant que els nanos ho soles passar molt molt malament). Total, que ell, a modo de broma me va dir, “sí... és el mateix que et pot passar si et diuen Napoleon...”... i ahí no ho vaig poder evitar, i li vaig preguntar per què sos pares el castigaren d’eixa manera... Total, que se veu que en Grècia, els fills barons hereten el nom dels avis (el 1r fill el de l’avi patern, i el 2n fill el de l’avi matern). Napoleon és el 2n, total que li tocava el de sa welo matern... al qual, li deien Napoleon. Però, per què?? Doncs se veu que els pares del seu avi, tenien ja 2 fills més que havien heretat els respectius noms, i amb el 3r fill tenien com una espècie de “llibertat d’elecció”... i què van fer?? Posar-li el nom d' “un filòsof”: Napoleon... Perquè creien que en acabar en “on”... supose que per Platón... jajajaja... pobre gent, després van descobrir que estaven equivocats... però Napoleon ja va pagar el pato... menys mal que no els va donar per posar-li nom de caudillos!!!!

Doncs res, l’any passat només arribar, ja me va dir que Nafsiká (la seua “prometida”, que també és grega, maja i jove, i també treballa al mateix departament com a speech and language therapist = logopeda) em deixaria la seua bici!!! Gratis, clar. Una bici blava amb cistelleta q te cagas!! My freedom, my legs... my all... que li dic jo... i que enguany tinc el plaer de tornar a conduir! Així que me vaig passar el mes recorreguent Cambridge, normalment sola amb la càmera, el riuet, tots els ponts, els Colleges... sentint-me part de la ciutat i lista como ninguna! jaja. A més, vivia en una espècie de casa-acudit-típic: un francès, un alemany, un anglès, un nova-zelandès, una hongaresa i jo. Només diré que el francès es pixava en el cotxe de l’anglès quan tornava de festa, a modo de venjança quan l’altre li deixava notetes en lloc de dir-li les coses que li molestaven a la cara... sí... Per cert, l’any passat no vaig contar res en cap mail sobre açò perquè, després de deixar Cambridge, me’n vaig anar a Edimburg a un congrés i em vaig foradar la cama intentant saltar la balla del cementiri d’una església quan tornàvem del Loch Ness. I ja no tenia ganes d’escriure, lògicament (estava tement per la meua vida i la gangrena!!). Però això, es un altra història.

Ara faré una explicació sobre la Universitat. Cambridge és una ciutat universitària molt antiga, com Oxford (ací està la càtedra de Newton!), però les facultats estan desperdigades per la ciutat, rollo com la Universitat de València. Però el més bonic de Cambridge no és la universitat en ella mateixa, sinó els Colleges. Els colleges, per a qui no ho sàpiga (com jo abans de vindre), no són escoles ni facultats, sinó el lloc on se queden els universitaris i els professors a viure mentre estudien o investiguen. Hi ha uns 10 distints, i cadascun té l’estètica d’un castellet, amb jardins i patis interns, capelles (on la gent fa bodes de vegades), menjadors tipus el de Harry Potter (de fet diuen que es van inspirar en el Trinity College... encara que el van copiar d’un de Oxford)... i els més grans són el King’s College, el Trinity i el St. Johns. A més, cadascun està dividit pel riu Cam, i per tant, per a passar d’una part del College a un altra, has de creuar uns pontets super xulos, i pots vore la gent fer punting (que és com una mena de gòndoles, que pots conduir tu o que et duguen... encara que alguns dies veus a grupets de gent jove que lloga una barqueta, i fa botelló dintre!! Però amb vi de botella... clar... que ací són mu fisnos...).

Total, que si tens la sort de que t’agafen en un College, has de pagar com uns 15.000 pounds a l’any!! Encara que donen moltes beques. I a cada College, el que fan és que “reparteixen” el tipus de gent, és a dir, han d’haver 10 persones que estudien Física, 10 de Psicologia, 10 de Biologia, etc.; 4 professors de Química, 4 de...; 10 estudiants de doctorat...; etc. I depenent el College, també tens més o menys prestigi.

En realitat, després de viure en una zona menys universitària i més “normal”, m’he adonat que açò és un poc com l’Antic Règim però en lloc de rics i pobres, estan els “literats” i els “no literats”... de fet, em van dir que un dels parcs que creue tots els dies i que té una farola enmig, va ser batejada per un escriptor que vivia a Cambridge com una mena de “check point” que separa “els estudiants” de la resta de la ciutat. De fet, hi ha una inscripció en la farola on ho posa. I de fet, els estudiants van vestits amb toques rollo tuno negro, com marcant la diferència... la veritat és que pel centre es respira “alfabetització”... però també diuen que és de les ciutats on més autistes hi ha! I és cert, cada dia veig almenys una o dues persones parlant soles pel carrer, o fent moviments estranys amb el cap... i és que clar, la intel•ligència, la vida solitària i l’autisme connecten en cert punt.

I sobre el paisatge, he de dir que de camí al departament m’encanta anar mirant la quantitat d’arbre que comencen a florir en travessar els parcs. I les ràfegues de vent, et porten olor a primavera. Perquè com ací no hi ha fum de cotxes ni soroll de motos. I quan arribe al centre, m’encanta vore les tendetes de té, els escaparates de productes de Cambridge, ... i finalment, quan travesse el pont de Silver Street, sempre hi ha grups de turistes, pels matins normalment són autobusos escolars o d’instituts, i si tens sort, algun dia pots vore grups de xiquets i xiquetes d’infantil, seguts en una manta gegant sobre la gespa i prenent l’esmorzar. I per les vesprades, sempre trobes un grup de japonesos que fa foto a la gent que fa punting. I bé, sembla que el sol i el bon temps tornen a seguir-me en els meus viatges! Perquè només va fer fred una setmana, i ací la gent és com els caragols, que surten al solet després de la pluja... i la ciutat reviscola i pren llum. Sí, enguany he conegut la primavera a Cambridge.

Ah! I remarcar que tots els dies, en la plaça central (Market Square) hi ha un mercadillo de carpes multi-colorides on venen de tot... des de verdures i fruites, peix, hamburgueses d’estruç (puaj!), menjar xinès per a endur ... a collarets, samarretes pintades a mà, cinturons... I els diumenges, venen tenderos distints, i pots trobar coses més rares. I si tens sort, potser algú està tocant cançons pel voltant i la música t’acompanya com si estigueres un poc en la fira alternativa.