Ole tus huevos!

Ole tus huevos!!!

M'encanta esta frase! Per què? Perquè si... no sé, me senc satisfeta quan li la dic a algú. Se m'ompli la boca. Ole tus huevos! jajaja. Potser estiga relacionat en la meua genètica o infància claril.

Principalment, crec que m'agrada emprar-la en 2 contextos... un positiu i un negatiu. El pol nord , i el pol sud de l'ou.

1. El brikindance... no. Va seria. Si clar... jajaj (clara, deixa de parlar en tu mateix en públic.. encara que siga de manera asíncrona).

Corramos un tupido velo.

1. Quan algú fa algo super difícil, que quasi ningú més ho podria aconseguir. Com quan gires la truita o un crêppe a l'aire! O no pilles el semàfor en roig per mil·lèsimes de segon (o això vols pensar...). O eres un viciat al WOW (jo no, eh? q he aprés a pronunciar-ho fa poc... però els tinc respecte i sobretot ... a prop! jeje) i consegueixes un drac d'eixos passant tota la nit enganxat. O tonteries mil més, que dius... ole tus huevos! I a la persona q li ho dius, se sent dios.
2. Lo mateix però al revés: la típica persona q pareix q s'esforce per fer mal les coses quan... i al final, sent super fàcils i simples, les acaba fent mal, i no es para a pensar en les conseqüències dels seus actes. Com quan un cotxe aparca en bateria i ocupa 2 o 3 llocs, o quan una wela se te cola gens disimuladament en mercadona o en la cantina qualsevol dimarts o dijous per la vesprà, o jo que sé... I eixa persona per dins se diu a ella mateixa "ole mis huevos..." tota satisfeta per ahí caminant, sense saber el que els espera en la ment de la resta.

Pos això, pa mi ja és una frase més que integrada en el meu bagatge. I la dic de sobte, pa conseguir un somriure. U dos. Pq m'ho va pegar la cosa. Així que un ole tus huevos positiu pa mi hente, pa la que me fa sentir bé, com avuí q tinc un prou bon dia, i un ole tus huevos positiu també, pals demés, pa vore si lis ballen un poc els ouets així (ole, ole, ole) i s'espavil·len.

Ah! Sobre el dibuix: crec q és la representació literal en el meu cap d'un ole tus huevos. Se podeu fer samarreta en cas de que vos agrade fins la sacietat i la despesperació, però l'orginal lamentablement és un post-it. Sí.. un post-it, mi fiel amigo i companyero. Perquè a més, què més es pot fer mentre el SALT tradueix 27 pàgines i no tens ningú per parlar al despatx, i veus que un post-it verd fosforit atractivo y vigoroso t'obliga a plasmar amb un meravellós super-mega-ràpid pilot negre, tus brillantes ideas a les 8 d'un dia-complet-uji-angles-spss-reglil?? Potser no farieu el mateix... aleshores.... Ole mis huevos! I mis ovarios! Que ja ha acabat el SALT i me pire al treatro.

Facturant records

Segurament, no em deixen passar aigua. Ni líquids. Ni parlar pel mòbil en la terminal. Segurament, em faran llevar-me "mis joyas" (ixes q un dia mis amigas me robaron) i ocupar 4 safates en el control. Segurament, me tocarà tornar-me loca durant aquesta setmana pq és impossible resumir la roba pa 3 mesos en 23 kg...

Però no podran evitar que facture aquestes imatges, records, fotos de mòbil, i demás. I encara que sóc més dramàtica que la mare que va, m'ha encantat poder acomiadar-me de tota (o quasi tota) la gent a la que estime. Aish...

... Lluïsa... encara no he llegit les notetes! So perra! Que això no es pot fer a una cotilla postmoderna!

Where do you go?

Where do you go when you're lonely...?

Where do you go when you're blue...?

Where do you go when you're lonely...?

I'll follow you.

When the stars go blue.

Encara no he desfet les maletes del viatge pel temps a Portugal, i ja he de fer-les de nou per anar-me'n d'estrés a Londres. I continue sense temps, blue dabady dabadai, i feeling lonely, i tot el que les cançons de camí del curro a casa puguen contar i cantar-me. Els meus pensaments s'ho passen pipa dintre del parc d'atraccions i el dragon khan del meu cap, tenen un bono de temporà alta... per què no s'ajoquen i es mengen un contompèl rosa d'eixos que s'apega al paladar?

Where do you go when you're lonely?

Mònica Tamarit

La màgia surt quan menys ho esperes...

... Mónica Tamarit en Mojàcar: "ahora están, ahora no están", "ja ja... zumo de gato willy".

I de nou, la màgia la trobes en les persones, com un manantial. Perquè hi ha vertaderes persones magues, que nacen y no se hacen. I puc riure fins tindre dolor de mandívula, que és el que m'agrada a mi!

Poc més a dir, el còctel de siempre por favor!: un poc decebuda, un poc expectant, un poc nerviosa... massa canvis per vindre, massa massa cerebral en funcionament pa ser vacances, i massa itineraris per fer i sense pagar... Tinc por, com sempre, als canvis, a deixar coses enrere, a soterrar-me del tot pel meu ritme de vida, a no deixar ni un caminet per oxigenar les capes de passat soterrat, o petit fil d'on poder tirar en cas d'emergència. Però, què hòsties! Jo sempre vaig deixant filets per ahí, com a bon sauce llorón, i qui vulga, també pot tirar i guanyar un trocet de mi o un perrito piloto... que com diuen the corrs: forgiven, not forgotten...

Winnie de Poh, necesito patinar! Que en Londres los coches conducen raro, y he de practicar frenado, giro y merienda :-)

Kabeza-lola

Manolo Kabezabolo

En la Lola

... ballant el xiki xiki?

Magdalena 08

Pire a casa. És divendres. Una setmana dureta, però ja ha acabat! Bravo! Bravo i bravo! És dur reincorporar-se després de madalena al curro (amb aulletes cual esportista, però beoda). Però encar és més dur si has de donar 3 pràctiques de laboratori d'evolutiva 2, una conferència de iaios i NTIC, un speech en l'EOI sobre autisme, s'acaben els plaços per a l'estada a Londres (i la carta no arriba), s'acaben els plaços dels projectes, arriba una nova becària (a explicar...), no arriba l'altra nova becària (a buscar...) ... i gestió i més gestió.

... i coses, que en general, vos importaran ben poc, però acompanyades de vent por doquier (visc en un 14au - referesco memoria- en finestres leprosetes), ... i jo creia q en qualsevol moment moriria si venia un twister d'eixos (no per el temporal en qüestió, sinó per haver de baixar 4 pisos corrents... i col·lapsar l'escala junt amb tot el veïnat... i pensava en quines coses m'enduria així en 1/2 minut de rigor que ens deixarien els bombers... i molt seriosament: claus de ma casa de sagunt i del cotxe, càmera de fotos, targetes, algun mocaor i arracades, la gorra d'arale... I m'estressava pq cada res (obrint paréntesis com aquestos que no pare d'obrir ara, però en el cap... i uno i uno més incrustat en un altre...) rollo ((((((()))()(())))(()).. que ja no saps quan l'has de tancar...), i canviava d'opinió sobre el que m'enduria, i damunt sent conscient de que tot era una situació hipotètica). I a més he estat sola des del dimarts, sense gas butà (més d'1 setmana) alimentant-me de a) aire b) pizza/congelats alternats amb amanides c) qualsevol cosa crua o micoondil.

Total, que no he dormit quasi gens per estrés, vent i soletat; i amés, els 2 últims capítols de la 2a temporada d'Anatomia de Grey estaven defectuosos, i no podia començar la 3a...

...= menos dormir.

I he perdut una de les arracades de lluna

...= 2h rebuscant per coixins/sofa/etc. = menos dormir. Riiin! Les 8... a currar...

Però hui és divendres. I festejarem l'aniversari de la cosa, q ja és un vellet.